L'any 1941, a Barcelona, un pintor amic seu anomenat Joan Prats li presentà el poeta Josep Vicens Foix, un home que esdevindria un autèntic mestre per a Brossa; una mena de mentor que conduí la seva explosió intuïtiva cap al coneixement de formes mètriques tradicionals, com el sonet ("el sonet és la pedra de toc" afirmarà anys més tard) i que l'introduí encara més en el surrealisme.

L'interès de Foix pel món que l'envoltava influeix tant Brossa que anys més tard recordarà amb connivència unes paraules d'ell: "Hi ha un sòl art; el de l'època en que vivim". També per aquests temps realitza els primers intents en el terreny de la poesia visual, tot inspirant-se en els cal·ligrames, sobretot de Mallarmé, que segons Brossa era un exemple de veritable rigor intelectual i un autèntic precursor del cal·ligrama enfront del propi Apollinaire.

També a pertir de Foix, Brossa conegué els integrants del grup ADLAN que havia reunit a la Catalunya anterior a la guerra les influències dels difertents avantguardismes europeus. En aquest sentit foren especialment importants el pintor Joan Miró, amb qui Brossa aprofundí en l'automatisme psíquic, i Joan Prats gràcies a la col·laboració del qual, llibres com "La bola i l'escarbat" (1941-43) o "Fogall de sonets" (1943-48) van guanyar en elaboració i retòrica, sense renunciar a les tècniques més estrictament surrealistes. També per aquesta època Brossa comença a interessar-se per la música romàntica i s'enamora per sempre més de la obra de Wagner i Brahms.

En definitiva, la metxa s'havia encés. El jove Joan Brossa acabava d'iniciar un llarg i tortuós camí que el portaria per tots els racons de la creació artística. De fet, poc més tard, l'any 1943, fa el seu primer poema objecte. L'obra consistia en un tros de paper xarolat, recollit de les escombraries i exposat, tal qual, sobre un suport.

El Brossa més prolífic i heterogeni començava a teure el cap. Sense deixar mai el llapis, començà a ficar el nas en altres llenguatges artístics. De la poesia i el sonet, salta a la pintura, tot passant per la música, l'òpera i el teatre. Precisament, a partir de l'òpera de Wagner, Brossa confessaria més tard que el génere operístic guarda una gran afinitat amb un altre de les seves passions: el cinema. El cinema -segons ell- no deixa de ser una mena d'"òpera en imatges".

Seguint amb aquesta línia, per dir-ho així, "panteísta", l'any 1944 Brossa escriu la seva primera obra teatral: "El cop desert", on comença a experimentar amb la poesia en una dimensió plàstica. En el teatre busca -diu- "la setena cara del dau; la quarta dimensió del poema".

A partir d'aquest moment Brossa fa contactes bàsicament artístics i l'any 1947, en plena postguerra i enmig del franquisme més acusat, ell i uns amics funden la revista "Algol" que significà una clara ruptura amb l'ambient inmovilista que regnava. D'aquesta revista només s'en féu un número però la seva sola existència ja evidenciava que alguna cosa es movia.

Així, l'any següent i amb un altre grup de pintors, s'involucrà en l'edició d'una nova revista que, a proposta del propi Brossa, s'anomenà "Dau al Set". Els principals artistes que hi colaboraven eren Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i J.J. Tharrats com a pintors; A. Puig com a filòsof i Joan Brossa com a poeta. La revista volia ser una finestra oberta enmig de l'ambient hermètic que imposava la dictadura. Tot aprofitant les corrents surrealistes que corrien per Europa, "Dau al Set" intentà unir un art i una literatura essencialment màgics, amb la música i la plàstica més actuals. Tot i que la revista fóu minoritària, va certificar la existència d'una nova corrent artística.

Durant tota aquesta època, Brossa seguí investigant amb els sonets i els romanços, s'endinsà encara més en el surrealisme i començà a jugar amb els absurds i els salts al buit. Com a resultat d'aquest treball apareix "Romanços del Dragolí" (1948), llibre irònic i ple d'humor carregat d'elements tant brossians com la màgia, els jocs de cartes, el Carnaval i la figura del transformista italià Leopoldo Frègoli, personatge tan curiós com omnipresent a l'obra de Brossa.

Per aquests anys també començà a escriure obres de teatre en la més pura línia dadaísta; diàlegs de sords, absurds, participació de l'espectador, etcètera. La seva obra començava a establir-se sobre uns pilars cada cop més sòlids. La reflexió sobre la validesa i el paper del llenguatge en la comunicació humana es perfila com el gran tema de fons de tota la seva obra. Insaciable, Brossa realitza també la seva primera peça de ballet i dos guions cinematogràfics.