Però a partir de l'any 1950 la poesia brossiana experimenta un canvi cabdal. Brossa coneix el cònsol brasiler (i també poeta) Joao Cabral de Melo. Melo li ofereix nous punts de vista, li fa valorar més la realitat quotidiana i l'incita a aprofundir en les ideologies marxistes i en el progressisme social. A partir d'aquí la intenció de Brossa es torna més política i el trencament formal és absolut.

També per aquestes dates llegeix llibres de filosofia i religió oriental i troba en el zen pistes sobre la senzillesa de les coses i la recerca de l'equilibri que, segons dirà més tard, "ja practicava sense saber-ho" però que li resulten igualment reveladores.

Així, el 1951, surten a la llum els poemes de "Em va fer Joan Brossa", llibre prologat per Cabral de Melo, on el poeta es desmarca i es rebel·la tot fent petits retrats de la realitat elaborats amb un llenguatge totalment prosaic i, potser per això, igualment conmovedor.

El compromís político-social de Brossa també es manifestà en odes, sonets i obres de teatre més tradicionals. La denúncia de la violència i la manca de llibertat, l'exhortació a la solidaritat humana i l'arrelament a la terra es converteixen en eixos temàtics de la seva obra. "El pedestal són les sabates" i "Coresforç" son llibres publicats per aquesta època (1955) i també responen a aquestes noves inquietuds.

L'any següent, el 1956, Brossa exposa un poema objecte a l'aparador de la sastreria Gales del Passeig de Gràcia de Barcelona i viatja a Paris on s'hi està sis mesos estudiant obres d'art. Des de la distància referma el seu arrelament a Catalunya i, mentrestant, segueix col·laborant amb pintors com Tàpies, amb qui fa una forta amistat, i Ponç, a qui dóna títols per molts dels seus quadres.

Juantament amb l'interès per la realitat que l'envolta i per la quotidianitat i la senzillesa vital, Brossa evidencia també un interès conceptual que es reflexa en llibres com "Poemes Civils" (1960) o "El saltamartí" (1963). Aquí ja destaca amb força la reflexió sobre la relació entre el significat i el significant. Els poemes són cada vegada més sintètics, augmenten en visualitat i fins i tot passen a contenir imatges que intenten cobrir les mancances del llenguatge. El mot i la lletra esdevindran a partir d'ara els puntals de la poesia visual de Joan Brossa.

Amb l'arribada dels seixanta, Brossa estrena l'obra "Or i sal", amb escenografia d'Antoni Tàpies, i accions espectacle que poden ser considerades antecedents clars del happening. Poc a poc la poesia es materialitza i l'objecte passa a formar part de les formes d'expressió de Brossa. Al principi (el primer objecte de Brossa és de l'any 1943) la intenció era descobrir la màgia en l'objecte més vulgar, seguint la línia de l'art pobre, però més tard (sobretot a partir dels anys 70) manipula els objectes per aprofundir en el seu sentit o bé per representar el concepte. Tant els objectes com els poemes seran ben quotidians i la seva gràcia rau sovint en l'evidència i el contrast entre el títol i l'objecte insòlit que ens presenta.

És en aquest punt on Brossa es desplaça de la literatura per agafar el concepte des de la plàstica. Potser aquí surten les influències cinematogràfiques que a ell tant li agraden. I s'acosta a la seva etapa més daurada, la dels reconeixements.